L’anàlisi d’un ensitjat de blat de moro aporta molta més informació que el seu contingut en matèria seca, fibra o midó. Ben interpretada, permet conèixer com s’ha desenvolupat la fermentació, quin valor nutritiu conserva l’ensitjat i quins factors poden limitar-ne l’aprofitament per part de l’animal.
Tanmateix, interpretar una analítica no consisteix a comprovar si cada resultat està dins o fora d’un rang de referència. Els paràmetres estan relacionats entre si i s’han de valorar conjuntament.
Per exemple, un pH de 4,2 pot ser perfectament compatible amb un ensitjat de blat de moro relativament sec, mentre que aquest mateix valor pot requerir una interpretació diferent en un material molt més humit. De la mateixa manera, una concentració elevada d’àcid acètic no significa necessàriament que la fermentació hagi estat deficient.
Per això, per interpretar correctament una anàlisi d’ensitjat de blat de moro convé seguir sempre un ordre:
Matèria seca → pH → perfil fermentatiu → fibra → midó → proteïna → diagnòstic global.
1. Matèria seca: el punt de partida
La matèria seca (MS) indica quina proporció de l’ensitjat correspon a nutrients i altres components diferents de l’aigua. Però, des del punt de vista de l’ensitjat, té també una importància fonamental: condiciona tant el procés de fermentació com la capacitat de compactació del material.
Com a referència general, Penn State situa aproximadament entre el 32 i el 38% de MS una finestra adequada de recol·lecció per a l’ensitjat de blat de moro, encara que aquest rang s’ha d’adaptar al sistema d’emmagatzematge, al processament i a les condicions concretes de recol·lecció.
Un ensitjat massa humit pot afavorir majors pèrdues per efluents i fermentacions més intenses. Per contra, quan la matèria seca és excessivament elevada, resulta més difícil expulsar l’aire durant la compactació, augmentant el risc de deteriorament aerobi.
Per què hem de mirar primer la matèria seca?
Perquè modifica la interpretació de la resta de paràmetres.
En una àmplia base de dades d’ensitjats de blat de moro publicada per Penn State, els ensitjats amb menys del 30% de MS presentaven, de mitjana, un pH de 3,9 i concentracions més elevades d’àcids de fermentació, mentre que els ensitjats amb més del 35% de MS presentaven un pH mitjà de 4,2 i concentracions inferiors d’aquests àcids.
Per tant: no hem d’interpretar el pH sense conèixer primer la matèria seca.
2. pH: important, però mai s’ha d’interpretar sol
La disminució del pH és un dels esdeveniments fonamentals durant l’ensitjat. La producció d’àcids orgànics, principalment àcid làctic, permet acidificar ràpidament el material i limitar el desenvolupament de microorganismes indesitjables.
En ensitjats de blat de moro correctament fermentats solen observar-se valors aproximadament entre pH 3,7 i 4,2, encara que el resultat esperat depèn especialment del contingut en matèria seca.
Un error freqüent consisteix a assumir que un pH baix és sinònim d’un bon ensitjat. Tanmateix, el pH indica el grau d’acidificació assolit, però no permet valorar per si sol la qualitat de la fermentació. Per interpretar-lo correctament ha de relacionar-se, en primer lloc, amb la matèria seca i, posteriorment, amb el perfil d’àcids de fermentació.
El pH ens indica el grau d’acidificació assolit, però no explica com s’ha produït aquesta acidificació ni quant substrat s’ha consumit durant la fermentació.
Per això, després del pH hem d’analitzar els productes finals de la fermentació.
pH i matèria seca: existeix un pH òptim?
No existeix una fórmula universal que permeti calcular el pH òptim d’un ensitjat de blat de moro únicament a partir del seu contingut en matèria seca. Tanmateix, tots dos paràmetres estan estretament relacionats i s’han d’interpretar conjuntament.
En general, els ensitjats de blat de moro més humits experimenten una fermentació més intensa i assoleixen valors de pH inferiors. A mesura que augmenta la matèria seca, la fermentació sol ser menys extensa i l’ensitjat pot estabilitzar-se amb un pH final lleugerament més elevat.
Per això, un mateix valor de pH no té necessàriament el mateix significat en un ensitjat amb un 28% de MS que en un altre amb un 38% de MS.
Important: aquests intervals de matèria seca són orientatius i no representen punts de tall per acceptar o rebutjar un ensitjat. El pH s’ha d’interpretar conjuntament amb la MS, els àcids de fermentació i les condicions de conservació.
3. Àcid làctic: el principal responsable de l’acidificació
L’àcid làctic sol ser el principal àcid produït durant una fermentació adequada de l’ensitjat de blat de moro.
Els bacteris acidolàctics transformen els sucres fermentables en àcid làctic. A causa de la seva elevada capacitat acidificant, la seva producció afavoreix una disminució ràpida del pH i contribueix a estabilitzar el material.
Com a referència, en ensitjats de blat de moro es poden trobar concentracions aproximades del 3-7 % de la MS, depenent de la matèria seca, la microbiologia, les condicions d’ensitjat i la utilització d’inoculants.
Però tampoc no hem de buscar simplement “com més àcid làctic, millor”.
Un ensitjat molt humit pot presentar una producció elevada d’àcids simplement perquè ha experimentat una fermentació més extensa.
La interpretació correcta torna a exigir context: matèria seca + pH + àcid làctic.
4. Àcid acètic: és dolent trobar-lo elevat?
No necessàriament. Una concentració elevada d’àcid acètic no constitueix per si sola un indicador d’una fermentació deficient. La seva interpretació depèn del conjunt del perfil fermentatiu i del tipus de fermentació que s’hagi produït.
L’àcid acètic té una menor capacitat acidificant que el làctic, però presenta una característica molt interessant: té activitat davant dels llevats i contribueix a millorar l’estabilitat aeròbia de l’ensitjat un cop obert el sitge.
En ensitjats de blat de moro es troben habitualment concentracions aproximades de l’1-3 % de la MS.
Tanmateix, la seva interpretació depèn també del tipus de fermentació.
Per exemple, determinats inoculants heterofermentatius, particularment els basats en Lactobacillus brevis, afavoreixen deliberadament la formació d’àcid acètic durant l’emmagatzematge per augmentar la resistència de l’ensitjat al deteriorament aerobi.
Per això: una concentració elevada d’àcid acètic no es pot considerar automàticament un indicador d’una mala fermentació.
Hem de conèixer la matèria seca, la resta del perfil fermentatiu i, quan sigui possible, si s’ha utilitzat un inoculant i quin ha estat el seu objectiu.
5. Relació àcid làctic:àcid acètic
La relació entre tots dos àcids pot aportar informació addicional sobre el tipus de fermentació predominant.
En una fermentació fonamentalment homolàctica sol existir un predomini clar de l’àcid làctic. Com a referència orientativa, en ensitjats de blat de moro convencionals es descriuen relacions làctic:acètic pròximes a 2,5-3:1.
Tanmateix, aquesta relació no s’ha d’utilitzar com a criteri universal de qualitat.
Un inoculant dissenyat per afavorir una fermentació heterolàctica pot reduir deliberadament aquesta relació augmentant la producció d’àcid acètic.
Per tant, una relació diferent de l’esperada no significa per si sola que existeixi un problema.
6. Àcid butíric: un senyal d’alerta
Aquí la interpretació és diferent. En un ensitjat de blat de moro ben conservat, l’àcid butíric hauria de ser molt baix o fins i tot no detectable.
La seva presència en quantitats rellevants pot indicar una fermentació indesitjable associada a microorganismes del gènere Clostridium. Aquestes fermentacions consumeixen nutrients i poden degradar aminoàcids, generant a més amoníac i altres productes de degradació.
La University of Wisconsin utilitza 0 % de MS com a valor típic per a ensitjats de blat de moro amb un 30-40 % de MS, mentre que Penn State considera desitjable que el butíric sigui pràcticament inexistent.
Per tant, quan trobem butíric hem de mirar immediatament un altre paràmetre: el nitrogen amoniacal.
7. Nitrogen amoniacal: una finestra a la degradació de la proteïna
Durant l’ensitjat es produeix una certa proteòlisi de manera natural. Part de la proteïna vegetal es transforma en compostos nitrogenats més simples i, finalment, en amoníac.
El nitrogen amoniacal (N-NH₃) permet estimar la magnitud d’aquesta degradació.
En ensitjats de blat de moro correctament fermentats sol representar una fracció relativament petita del nitrogen o de la proteïna total. Com a referència, la University of Wisconsin situa aproximadament entre el 5 i el 7 % de la proteïna bruta els valors típics per a ensitjats de blat de moro amb un 30-40 % de MS.
Valors elevats, especialment quan apareixen juntament amb àcid butíric, poden indicar una fermentació proteolítica indesitjable.
NOTA TÈCNIC
S’ha utilitzat un inoculant? Pot canviar la interpretació
El perfil fermentatiu d’un ensitjat també pot estar condicionat pel tipus d’inoculant utilitzat. Per això, abans d’interpretar el pH, les concentracions d’àcid làctic i àcid acètic o la relació entre ambdós, convé conèixer quins microorganismes s’han aplicat.
Els inoculants poden combinar bacteris amb diferents vies fermentatives.
Els bacteris acidolàctics predominantment homofermentatius, com Lactobacillus casei, transformen principalment els sucres fermentables en àcid làctic. A causa de la seva elevada capacitat acidificant, aquest tipus de fermentació afavoreix una acidificació ràpida i eficient del material, amb predomini de la fermentació làctica.
D’altra banda, determinats bacteris heterofermentatius poden afavorir una major producció d’altres metabòlits, entre ells l’àcid acètic. Un exemple és Lactobacillus brevis.
En la seva avaluació d’eficàcia, l’EFSA va analitzar cinc estudis realitzats amb farratges de diferent contingut en matèria seca (19-52 % MS) i va concloure que aquesta soca té potencial per augmentar la producció d’àcid acètic i prolongar l’estabilitat aeròbia del material tractat.
Per tant, quan s’utilitzen conjuntament bacteris homofermentatius i heterofermentatius, l’objectiu tecnològic pot combinar una acidificació eficient durant les primeres fases de la fermentació amb una major producció de metabòlits relacionats amb l’estabilitat aeròbia.
El resultat final dependrà de les soques concretes, les seves concentracions, la matèria seca del cultiu, la disponibilitat de sucres i les condicions d’ensitjat.
Això és important a l’hora d’interpretar una analítica: un perfil fermentatiu diferent de l’esperat en un ensitjat no inoculat no implica necessàriament una fermentació deficient.
La utilització d’un inoculant pot modificar deliberadament la producció i la proporció dels diferents àcids.
| Paràmetre | L. casei | L. brevis |
|---|---|---|
| Àcid làctic | Afavorit | Interpretar en el conjunt del perfil |
| Acidificació | Pot afavorir una acidificació ràpida i eficient | No és el principal efecte demostrat per EFSA |
| Àcido acètic | Menor protagonisme metabòlic | ↑ efecte demostrat en els estudis evaluats per EFSA |
| Relación làctic:acètic | Tendència a ser major | Pot modificar-se per l’augment d’àcid acètic |
| Estabilitat aeròbica | No és el principal objectiu d’una fermentació homolàctica | ↑ prolongar l’estabilitat aeròbia en els estudis avaluats per l’EFSA |
IMPORTANT: aquestes respostes descriuen tendències fermentatives. La magnitud de l’efecte depèn de la soca, la dosi, el cultiu, la matèria seca i les condicions d’ensitjat. Per això, el pH, l’àcid làctic, l’àcid acètic i la relació làctic:acètic s’han d’interpretar conjuntament i tenint en compte l’inoculant utilitzat.
Arribats a aquest punt ja podem fer una primera lectura de la qualitat fermentativa:
Però encara no sabem quin valor nutritiu ofereix realment aquest ensitjat.
Del procés de fermentació al valor nutritiu
8. FND: quanta fibra tenim
La fibra detergent neutre (FND o NDF) representa principalment cel·lulosa, hemicel·lulosa i lignina.
En l’ensitjat de blat de moro, la seva concentració depèn de nombrosos factors: híbrid, condicions de creixement, maduresa de la planta, proporció de gra i moment de recol·lecció.
Tanmateix, conèixer únicament el percentatge de FND té una limitació important. No tota la FND té la mateixa digestibilitat. Dos ensitjats poden contenir pràcticament la mateixa quantitat de fibra i comportar-se de manera molt diferent al rumen. Per això hem d’analitzar el paràmetre següent.
9. NDFD: quina part d’aquesta fibra pot aprofitar l’animal?
La digestibilitat de la FND (NDFD) estima quina proporció de la fibra pot ser degradada sota unes condicions determinades.
És fonamental comprovar sempre el temps d’incubació utilitzat pel laboratori (per exemple, NDFD30 o NDFD48) abans de comparar resultats.
Penn State descriu per a NDFD30 valors típics aproximadament entre el 40 i el 60 % de la FND en ensitjats de blat de moro, però aquests valors s’han d’utilitzar com a referència poblacional i no com un llindar universal.
Una major digestibilitat de la fibra augmenta la fracció potencialment aprofitable de l’ensitjat i pot afavorir el consum de matèria seca i la producció en vaques lleteres.
10. uNDF240: la fibra que roman sense digerir
La uNDF240 representa la fracció de FND que roman sense digerir després d’una incubació prolongada de 240 hores.
Aquesta fracció està estretament relacionada amb característiques com el contingut i la distribució de la lignina, la maduresa de la planta i el tipus d’híbrid.
En ensitjats de blat de moro es poden trobar, com a referència, valors al voltant del 7-11 % de la MS.
Com més gran sigui la fracció de fibra indigestible, menor serà la proporció de fibra potencialment disponible per a l’animal i més gran pot ser la seva contribució a l’ompliment ruminal.
Per això, per interpretar la fibra convé pensar sempre en conjunt: FND + NDFD + uNDF240.
11. Midó: quantitat no significa necessàriament aprofitament
El midó constitueix una de les principals fonts d’energia de l’ensitjat de blat de moro.
Com a referència, els ensitjats de blat de moro solen presentar aproximadament 30-40 % de midó sobre MS, encara que existeix una variabilitat considerable.
Però un percentatge elevat de midó no garanteix que aquest midó sigui completament aprofitat.
La disponibilitat del midó depèn, entre altres factors, de:
- La maduresa del gra.
- El grau de processament del gra.
- Les característiques de l’endosperma.
- El temps d’emmagatzematge de l’ensitjat.
Durant l’emmagatzematge, la matriu proteica que envolta els grànuls de midó pot experimentar canvis que augmenten progressivament la seva accessibilitat als microorganismes ruminals.
Per això, un ensitjat acabat d’obrir i el mateix ensitjat diversos mesos després poden presentar una digestibilitat del midó diferent, encara que la seva concentració total de midó sigui similar.
Quan el laboratori ho permeti, resulta molt útil valorar conjuntament: % de midó + digestibilitat del midó + processament del gra.
12. Proteïna bruta: necessària, però no suficient
L’ensitjat de blat de moro presenta generalment una concentració relativament baixa de proteïna bruta en comparació amb altres farratges.
Penn State situa com a referència aproximadament entre el 6,5 i el 8,5 % de PB sobre MS.
Tanmateix, des del punt de vista de la conservació, és més informatiu conèixer també quina part d’aquesta proteïna ha patit degradació durant l’ensitjat. Per això, la PB i el N-NH₃ responen a preguntes diferents:
PB → quina quantitat de nitrogen conté l’ensitjat.
N-NH₃ → quin grau de proteòlisi s’ha produït durant la fermentació.
13. Cendres: una pista que de vegades passa desapercebuda
Les cendres representen la fracció mineral total de l’aliment.
Un contingut anormalment elevat pot ser un senyal indirecte de contaminació amb terra durant la recol·lecció, encara que no permet diagnosticar-la per si sol, ja que la concentració mineral natural del cultiu també contribueix al resultat.
En l’ensitjat de blat de moro, la contaminació amb sòl sol ser menys problemàtica que en els farratges segats, però val la pena revisar aquest paràmetre quan apareixen valors inesperadament elevats.
NOTA TÈCNICA
Pot un inoculant modificar el valor nutritiu de l’ensitjat?
L’efecte d’un inoculant no es limita al perfil fermentatiu. Una fermentació eficient i una adequada estabilitat de l’ensitjat poden contribuir a conservar una major proporció de la matèria seca i dels nutrients presents originalment al cultiu. Això no significa necessàriament que l’inoculant “augmenti” el contingut en nutrients. En molts casos, el benefici s’ha d’interpretar com una reducció de les pèrdues produïdes durant la fermentació, l’emmagatzematge o l’exposició a l’aire. En la seva avaluació d’eficàcia de Lactobacillus casei, l’EFSA va concloure que aquesta soca té potencial per reduir les pèrdues de matèria seca i millorar la conservació de la proteïna durant l’ensitjat de materials fàcils i moderadament difícils d’ensitjar. Per la seva banda, Lactobacillus brevis va mostrar un efecte diferent i complementari: l’EFSA va observar una major producció d’àcid acètic associada a una prolongació de l’estabilitat aeròbia de l’ensitjat tractat. Aquesta major resistència al deteriorament un cop obert el sitge pot contribuir a limitar les pèrdues de matèria seca i de valor nutritiu durant el desensitjat.
IDEA CLAU: l’objectiu no és necessàriament obtenir un ensitjat amb “més nutrients”, sinó conservar la major proporció possible del valor nutritiu original del cultiu.
APUNT TÈCNIC · XILANASA
Alguns inoculants incorporen enzims fibrolítics, com les xilanases. Aquests enzims hidrolitzen enllaços presents en els xilans i arabinoxilans de l’hemicel·lulosa, i poden augmentar la disponibilitat de determinats carbohidrats com a substrat per als bacteris acidolàctics i afavorir el procés fermentatiu.
Xilans i arabinoxilans → hidròlisi parcial → major disponibilitat de determinats carbohidrats → fermentació
Tanmateix, és important diferenciar entre l’acció sobre la paret vegetal i la millora de la digestibilitat de la fibra. Una modificació de components de l’hemicel·lulosa no implica automàticament un augment de la NDFD.
A partir d’aquí, paràmetres com la FND, la NDFD, la uNDF240, el midó i la digestibilitat del midó ens permeten valorar què aporta realment aquest ensitjat a la ració.
Com integrar tots els resultats
L’error més gran a l’hora d’interpretar una analítica és intentar diagnosticar l’ensitjat paràmetre per paràmetre. La pregunta correcta no és: Aquest pH és correcte? Sinó: Aquest pH és coherent amb la matèria seca, els àcids produïts i la resta del procés fermentatiu? I el mateix passa amb el seu valor nutritiu. Una manera pràctica de seguir l’analítica és:
- Fermentació
Matèria seca → pH → àcid làctic → àcid acètic → relació làctic:acètic → àcid butíric → N-NH₃
- Valor nutritiu
FND → NDFD → uNDF240 → midó → digestibilitat del midó → proteïna
- Diagnòstic
Finalment, hem d’integrar tots dos blocs:
- Com s’ha conservat l’ensitjat?
- Quin valor nutritiu conserva?
- On es troba la seva principal limitació?
- Quins factors poden condicionar-ne l’aprofitament per part de l’animal?
Exemple pràctic: interpretar una anàlisi d’ensitjat de blat de moro
Pas 1. Matèria seca
Un 35 % de MS es troba dins d’una finestra habitual de recol·lecció per a l’ensitjat de blat de moro.
Pas 2. pH
Un pH de 3,9 és coherent amb una acidificació adequada per a aquesta matèria seca.
Pas 3. Perfil fermentatiu
Hi ha un predomini de l’àcid làctic sobre l’acètic, no es detecta àcid butíric i el N-NH₃ és baix.
En conjunt, el perfil seria compatible amb una fermentació adequada.
Pas 4. Fibra
Una FND del 39 % s’ha d’interpretar conjuntament amb la seva digestibilitat. Una NDFD30 del 56 % i una uNDF240 del 8 % es troben dins dels valors habitualment observats en ensitjats de blat de moro.
Pas 5. Midó
Un 35 % de midó indica una contribució important de gra i energia, però encara caldria conèixer el processament del gra i/o la digestibilitat del midó per valorar completament el seu aprofitament.
Diagnòstic global
La informació disponible seria compatible amb un ensitjat correctament fermentat i amb una composició nutricional favorable.
Però encara no podríem afirmar que és un ensitjat “excel·lent” únicament amb aquestes dades.
Per valorar completament el seu potencial nutricional seria convenient conèixer, entre altres factors, el processament del gra, la digestibilitat del midó i les condicions reals d’estabilitat durant el desensitjat.
Una anàlisi no és una nota: és una eina de diagnòstic
Interpretar correctament una anàlisi d’ensitjat de blat de moro requereix abandonar la idea de buscar simplement valors “bons” o “dolents”.
La matèria seca condiciona la fermentació. El pH s’ha de relacionar amb els àcids produïts. L’àcid acètic s’ha d’interpretar tenint en compte el tipus de fermentació. La quantitat de fibra s’ha d’analitzar conjuntament amb la seva digestibilitat i la fracció indigestible. I el contingut en midó s’ha de complementar amb informació sobre la seva disponibilitat.
Només quan tots aquests paràmetres s’interpreten conjuntament podem passar d’una simple analítica a un veritable diagnòstic de l’ensitjat.
I aquest diagnòstic permet prendre millors decisions: ajustar la ració actual, detectar problemes de conservació i, sobretot, identificar quins aspectes de la recol·lecció i del procés d’ensitjat podem millorar en la campanya següent.
Fonts
- Penn State Extension. Key Forage Quality Metrics for Corn Silage. 2026.
- Penn State Extension. What’s in Your New Crop Corn Silage? Actualizado en 2025.
- Penn State Extension. Corn Silage Production and Management.
- University of Wisconsin–Madison, Division of Extension. Using Lab Tests to Estimate Forage Stability and Fermentation Efficiency.
- University of Wisconsin–Madison, Division of Extension. MILK2024 – Background and Guide.
- Kung L. Jr. et al. Silage review: Interpretation of chemical, microbial, and organoleptic components of silages. Journal of Dairy Science. 2018.
- Muck RE, Nadeau EMG, McAllister TA, Contreras-Govea FE, Santos MC, Kung L Jr. Silage review: Recent advances and future uses of silage additives. Journal of Dairy Science. 2018;101:3980–4000.
